FIGUERES I EL CIRC

Els testimonis documentals conservats tracten del pas continu de companyies acrobàtiques, gimnàstiques i eqüestres per la capital de l’Alt Empordà des de la segona meitat del segle XVIII fins a inicis del XX. La ciutat de Figueres, per la seva situació geogràfica estratègica, a pocs quilòmetres de la frontera francesa, fou lloc de pas i parada de moltes de les companyies estrangeres -especialment franceses i italianes- que desitjaven girar per la península Ibèrica. Durant la primera meitat del segle XIX, les companyies acrobàtiques i gimnàstiques preferien actuar al Teatre Municipal. Més endavant, amb l’arribada de les companyies eqüestres, necessitades de més espai per tal que els cavalls poguessin evolucionar per la pista, la Plaça de braus es convertí en l’espai preferit per a la presentació d’espectacles circenses de tota mena. Aquesta era sempre una aposta empresarialment arriscada: a més de ser un espai molt allunyat del centre de la ciutat, els artistes havien de treballar a cel obert, a voltes desafiant les temudes inclemències meteorològiques, en especial el vent de Tramuntana. Les companyies que escollien el cercle taurí solien actuar els diumenges i festius, romanent a la ciutat durant setmanes, probablement per la lentitud del transport i per fer rendible el cost del viatge. Per tal que els espectadors acudissin més d’una vegada a les seves representacions, el director de la companyia solia anunciar números nous, variacions dels mateixos o, fins i tot, la incorporació de nous artistes al programa. Entre aquestes companyies cal destacar la d’Auguste Reynaud (1873) i la de Tomás de Teresa que féu en societat amb el Capitán Budoy (1894) conegut per enlairar-se amb el seu globus aerostàtic.

Nicolás Camús i Coll (1833-1887), considerat per molts com el millor funàmbul espanyol del seu temps, fou un il·lustre figuerenc nascut al carrer de Peralada. El seu renom era tal que els periodistes el comparaven amb el cèlebre Blondin, que havia guanyat fama mundial per haver travessat les cascades del Niàgara. Camús es féu molt popular quan una nit de tempesta de 1866 va creuar, dalt d’una corda, el riu Ebre al seu pas per Tortosa.

L’arribada dels grans circs europeus, que vingueren a casa nostra a la recerca d’un nou mercat, sacsejà l’univers circense català. En poc temps els figuerencs gaudiren dels espectacles de quatre circs d’una qualitat excepcional, mai vista fins aleshores: el francès Cirque Pallisse que emprà  aleshores el nom Hagenbeck (1924) i els francesos Circ-Hipòdrom Pinder (1925), Zoo-Circus d’Alfred Court (1927) i el Circ del Capità Buffalo Bill (1928). Acostumats als circs de petites dimensions, els empordanesos es quedaren bocabadats en veure les proporcions colossals d’aquests que, a més de comptar amb grans programes, tenien unes extenses ménageries amb tota mena d’animals. Fou tanta l’expectació creada per tal de veure’n el primer que, durant els cinc dies que va actuar a la ciutat, varen veure el seu espectacle entre vint-i-cinc i trenta mil persones. El Pinder meravellà, entre d’altres coses, per la seva original manera de promocionar l’espectacle: fent una cercavila amb tota la companyia, lluint unes espectaculars carrosses tirades per cavalls. Malauradament Alfred Court encara no actuava com a domador del seu Zoo-Circus i els figuerencs no tingueren la sort  de poder veure treballar a qui és considerat com un dels millors ensinistradors de tots els temps. Lògicament el circ que s’anunciava com Buffalo Bill no era l’autèntic que es va poder veure a Barcelona al 1889, sinó que es tractava d’una producció de la família francesa Bouglione, que crearen un espectacle imitant l’original.

A més de la vinguda d’aquests quatre circs, cal destacar al 1927 el pas per la Plaça de braus d’una destacada companyia eqüestre: la dels cosacs “djiguites”, que presentaren mil i un exercicis acrobàtics a cavall executats a gran velocitat.

Fins ben entrats els anys cinquanta del segle XX, els circs espanyols que ens visitaren encara estaven coberts amb lona i la part circular que tapava les graderies era de fusta. Entre ells podríem anomenar l’Olympique Cirque del valencià Salvador Hervás (que vingué en repetides ocasions entre 1929 i 1936) i el Gran Circo Forns (1935) que comptava amb el jove mag badaloní Ling-Fu, qui anys més tard aconseguiria gran renom amb el nom de Li-Chang.

Les atraccions circenses no només es podien veure a les pistes dels circs, ja que a Figueres, i de la mateixa manera que succeí a la resta de Catalunya, els cinemes s’acostumaren a programar espectacles de varietats: pallassos, acròbates, malabaristes, filferristes i mags, entre altres, compartien escenari amb cantants, ballarins i folklòriques de tota mena. No foren pocs els artistes circenses que, en un moment o altre de la seva carrera, preferiren incorporar-se a alguna de les companyies de varietats que voltaven per Catalunya en lloc de patir les incomoditats dels circs de l’època. L’èxit d’aquestes propostes queda palès en comprovar la quantitat d’espais de la ciutat que acolliren aquest tipus d’espectacle: el Teatre Municipal, la Sala Edison, el Teatre-Cinema El Jardí, el Teatre-Casino Menestral i el Patronat de la Catequística foren testimoni de les evolucions d’artistes de renom com els malabaristes Perezoff i D’Angolys, els olímpics Ferrer, els acròbates 7 Méndez, el filferrista Piloña, l’antipodista Casimiro Jarque, els pallassos Tony Grice o Rico i Alex.

El fet que Espanya fos país neutral durant la Segona Guerra Mundial comportà que artistes espanyols acostumats a treballar a l’estranger tornessin a casa i altres d’estrangers de renom es refugiessin al nostre país tot fugint del conflicte bèl·lic. De no ser per aquest motiu al 1945 els figuerencs no haguessin tingut oportunitat d’aplaudir, en el modest Circo Dorado, un dels millors trios de pallassos del moment: la família Andreu (René, Celito i Rogelio). Les poques distraccions del moment feien que el circ es convertís en l’espectacle familiar per excel·lència, com prova el fet que durant les fires de 1947 coincidiren fins a tres circs per les Fires i Festes de la Santa Creu: Trébol, Dorado i Corzana.

Els dos germans Amorós, després de desfer la societat amb el matrimoni Bárcena-Perezoff (amb qui regentaven els circs Trébol i Dorado), s’associaren amb l’italià Osvaldo Silvestrini. Durant gairebé trenta anys foren l’empresa de circ líder a Catalunya. Essent la de Figueres la primera de les fires del calendari català, s’acostumaren a començar la temporada a la nostra ciutat. Per tal d’atreure als espectadors amb la novetat sovint canviaven el nom dels seus circs però sempre romania un mateix segell: “Hermanos Amorós-Silvestrini presenta” i, a continuació, anava el nom del circ: Dorado, Canadá, Imperial, Britanic Circus, Continental… Fou en la pista d’un dels circs d’aquesta empresa en que el figuerenc Jaume Cunillera, l’àgil del duo de perxistes Los Oller, morí en plena actuació, concretament a Sant Adrià del Besós, el primer de maig de 1951, un dia abans de venir a actuar a la ciutat que el va veure néixer.

Amorós-Silvestrini fou la primera empresa del nostre país a fer entrar un circ italià:  al 1957, Figueres fou la segona ciutat, després de Girona, en veure el Circo Jarz (també publicitat com Circo Italiano). La seva innovadora carpa apareixia coronada per una gran cúpula d’alumini i tenia una visibilitat perfecta. Les dues atraccions principals eren els nou lleons de Sergio Cardona i els trapezis volants dels Jarz.

Els tres socis, Lucas i Paquito Amorós i Oswaldo Silvestrini, eren persones populars a la comarca. El seu altruisme feu que durant anys col·laboressin desinteressadament amb l’Ajuntament en una funció benèfica per la que cedien alguns dels seus artistes i fins i tot, quan aquesta no es realitzava ni a l’escenari del Patronat de la Catequística ni a la Plaça de braus, el seu propi circ. Encara hi ha qui recorda l’ós que els Amorós varen donar a la ciutat i que durant anys visqué en una gàbia al Parc-Bosc Municipal, fins que el Consistori el cedí al Zoo de Barcelona.

El Cirque de París dels Amorós-Silvestrini no pogué venir a la ciutat perquè pocs dies abans s’incendià dins la Plaça de braus d’Olot durant les festes del Tura de 1965. Aquesta no fou la única vegada en què un circ que tenia anunciada la seva visita a Figueres no aconseguí presentar-s’hi. La més sorprenent de totes fou la del Cirque Amar, que després de fer publicitat del seu pas per Girona, Figueres i Port-Bou no actuà en cap de les tres poblacions. Aquell 17 de gener de 1949 els figuerencs no pogueren certificar la qualitat d’un programa que havia triomfat anteriorment a la ciutat comtal. L’empresari de revistes Colsada, director de la gira d’Amar per Espanya, denuncià els francesos per incompliment de contracte i part del circ fou embargat.

Josep Maria Tapiola Gironella o Marià Baig, dos dels pintors catalans que més concentraren la seva obra pictòrica en temes de circ, eren figuerencs.

El 1959 Figueres acollí el primer Saló del Circ promogut pels pintors Noé Hierro, Pilar Leita i Joan Soler-Jové. Uns temps en què l’advocat i crític d’art figuerenc Narcís Pijoan excel·lia amb els seus escrits sobre els circs que visitaven la ciutat. Salvador Dalí, com mostra el proper article de Josep Playà, sempre va mostrar gran admiració per les arts del circ: participà en el Congrés d’Amics del Circ de Barcelona (1968), va plasmar el circ en diversos quadres i mantingué contacte amb la família circense Bouglione, propietària del llegendari Cirque d’Hiver de París.

Malgrat la bona acollida dels circs ambulants amb carpa, determinades companyies preferien, aprofitant la bonança de la primavera i l’estiu, actuar a cel obert a la Plaça de braus: eren visites llampec d’un sol dia on a vegades feien fins a dues funcions. El ioga Garry Sundland (05/05/1952) anuncià a bombo i platerets que podia endevinar la professió d’una persona si aquesta li ensenyava les seves mans. Linda Baker, coneguda com “La mujer de hierro” (29/06/1963) era tota una força de la natura: entre les nombroses demostracions de força que feia arrossegava un camió amb la boca. Antonio Molina actuà en el Circo Price-Hall dels Feijóo-Castilla (11/08/1962) dins de l’espectacle anomenat “1er Festival del Circo y la Canción”.

A principis dels anys vuitanta, la manca de plantejaments originals de qualitat, unida a l’aparició de noves formes d’oci com el vídeo i l’aposta, com a principal reclam, pels personatges televisius feu que el circ entrés en una greu crisi d’identitat i, en conseqüència, de públic. Artistes com els populars “pallassos de la tele” (Gaby, Miliki, Fofito i Milikito), els cantants infantils Enrique i Ana o Torrebruno, passaren per la ciutat integrats respectivament en el Circo Americano (1978), Price (1980) i Rudi Bros de la família Vassallo (1983).

Casualment les dues empreses que més circs havien portat a Figueres en els darrers temps, presentaren els seus darrers espectacles el mateix any: Arturo Castilla i Osvaldo Silvestrini arribaren a un acord amb el qual el primer li cedia al segon els drets de les marques Price (1979) i Americano (1980). El solar de la carretera de Llers, on tantes vegades els circs dels Amorós-Silvestrini alçaren veles, perdia el seu client més fidel; anys més tard s’hi edificaria un pàrquing.

Dos espectacles deixaren un gran record als espectadors de la comarca: el Circo Ruso sobre hielo d’Ángel Cristo (1979) i el Circo Atlas dels coneguts pallassos Germans Tonetti (1981). El primer, instal·lat a les vivendes de Ponent, comptava amb dues pistes de grans dimensions: una clàssica circular i una altra rectangular de gel de 12 x 18 metres, que l’empresari havia comprat al circ italià Moira Orfei. Per primera vegada a la ciutat es presentava un espectacle de circ sobre gel, però el seu principal reclam era el famós domador espanyol que presentava els seus grups de feres i elefants. El boca-orella va funcionar a la perfecció: feia anys que els figuerencs no podien gaudir d’un espectacle de tanta qualitat, els plens es succeïen en totes les funcions i, davant l’èxit, va prorrogar la seva estada.

Coincidint amb els darrers anys dels Amorós-Silvestrini va néixer un nou circ català: el Ringland de la família Raluy. Al 1978 ens visitaren per primera vegada i aprofitant el gran èxit de “Tiburón”, la pel·lícula de Steven Spielberg, presentaren un tauró que simulava una lluita amb un submarinista dins d’una petita piscina. En veritat era un enginy mecànic molt ben aconseguit. Mentre que la primera volta plantaren la carpa al solar de l’Antic Hospital (actual plaça Catalunya), en les dues següents visites, ja al solar de la carretera de Llers, la publicitat va girar al voltant del triple salt mortal en automòbil (1979), de l’excepcional ioga Klemendor i de Jumbo, l’elefant especialista en llançar penals (1980).

A començaments dels anys vuitanta, el circ també coneixia a Itàlia una greu crisi, per motius similars als que es donaren a Espanya; però amb l’agreujant que a més, patia d’una superpoblació, amb més de cent circs ambulants girant per tot el país. Els Faggioni, que coneixien bé el nostre territori (anys enrere havien treballat com artistes al Bostok Zoo-Circus dels germans Amorós-Silvestrini i al Circo Atlas dels Tonetti) emigraren i establiren el campament base del seu Circo Europa (que actualment s’anomena Americano) entre Castelló d’Empúries, Vilatenim i Figueres. Cap altra ciutat de l’estat pot presumir de ser la seu de tres circs, ja que també ho és dels circs Acuático i Alegría, dirigits respectivament per Aidi i Dicky Faggioni –filles de Roberto, patriarca de la nissaga- i el seus marits Corti Zoppis i Angelo Di Lello.

El 18 de febrer de 1992 actuà el Circo de Los Muchachos que, ja ens havia visitat prèviament al 1967 i 1968, passant sense pena ni glòria pel nou Pavelló d’esports de Figueres. L’espectacle volia ser un homenatge als Jocs Olímpics que se celebrarien a Barcelona l’estiu d’aquell any i coincidia amb el vint-i-cinquè aniversari de la creació per part del pare Silva de l’escola de circ de Bemposta (Galicia). L’originalitat d’aquest circ estava en què la seva cinquantena d’artistes tenien entre vuit i divuit anys i no hi participaven animals. Al final de l’espectacle, tots els artistes apareixien vestits amb malles blanques amb rombes negres i, mentre feien una piràmide, cantaven una cançó amb un rerefons religiós tot deixant anar uns coloms simbolitzant la pau.

Al 1997 el jove figuerenc Genís Matabosch, enlluernat per les caravanes d’època i l’espectacle “a l’antiga” del Circ Raluy, decidí portar-lo per primer cop a Catalunya: després d’actuar amb gran èxit a Girona per les Fires de Sant Narcís, el circ plantà la seva carpa al Parc Bosc municipal figuerenc. La família Raluy havia rebut l’any anterior el Premi Nacional de Circ, atorgat pel Ministerio de Cultura i feia poc que, després de voltar per mig món, havien decidit tornar a girar per Espanya.

Un any després, Matabosch presentà, al Teatre El Jardí, el Circ Nacional de Cuba en la primera visita a l’Estat del prestigiós circ caribeny. Al 2005 va aconseguir que el Circ Medrano de Raoul Gibault fes per primera vegada a la seva història una tournée fora de França i presentés el seu espectacle a les fires de la Santa Creu. La publicitat girava al voltant dels dos números estrella que acabaven de ser premiats al Festival Internacional de Circ de Montecarlo: el tigres blancs de la Susan Lazey i els cavalls de Carlos Saavadra. L’èxit fou aclaparador i l’experiència es repetí els dos anys següents. Al 2006 el Medrano lluïa una nova carpa amb una capacitat per a 1.300 espectadors. A la mitja part es muntava la pista aquàtica amb fonts lluminoses incloses, que servia de marc per presentar números com el de les foques i pingüins de Hans i Vicky Pedersen. El programa comptava a més amb els deu tigres del domador Daniel Raffo i la nau espacial d’Els García. La tercera i darrera vinguda del circ francès es produí al 2007 amb l’espectacle anomenat “Les Estrelles del Gran Circ de Moscou”, però curiosament el millor número del programa no era rus, si no que era el de màgia del valencià Magic Polo que feia aparèixer i desaparèixer diferents feres, entre les que destacava un lleó blanc. Al novembre del mateix any, Matabosch portà el Circ Imaginari del veterà pallasso català Lorenz Massot i dels seus fills Serge, David i Natalie. Feia pocs dies que Massot havia rebut el prestigiós Nas d’Or del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà de Llobregat dirigit pel mateix Matabosch. La darrera producció que portà a la ciutat fou “Il Circo di Venezia” de la família italiana Rossi per les Fires de 2008.

De la mateixa manera que d’antuvi artistes de la ciutat, com Camús o Cunillera, triomfàvem pel món, avui el pallasso figuerenc Mateu Amieva comparteix protagonisme amb el prestigiós mag Criss Angel a “Believe”, un dels espectacle que Cirque du Soleil presenta a Las Vegas. Àngel Amieva, germà de Mateu, amb qui fundà la companyia teatral Capa i Espasa, emprà cinc mesos per arribar a la Xina en bicicleta: el seu projecte Rodaclown provosava actuacions al llarg del seu camí. Pocs mesos després de la seva tornada debutava a la pista del prestigiós circ suís Salto Natale.

Figueres és també capdavantera en l’ensenyança del circ: el pedagog olotí Pep Invernó, màxim exponent estatal en l’aprenentatge del circ des de l’educació física, autor de diferents llibres sobre el tema, ensenya a l’IES Narcís Monturiol de la Ciutat des de 1996.

La rica història del circ a Figueres –amb episodis tant singulars com les actuacions de les feres de Malleu sobre l’escenari del que avui és el Teatre Museu Dalí (1910)-, encara resta inèdita i el dia que s’escrigui haurà d’incloure les màgiques vesprades en què el Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres emplaçà la ciutat com a Capital mundial del Circ.