Dalí & el Circ

El dia que Salvador Dalí va anar a veure a Ángel Cristo al seu circ li va dedicar un exemplar del llibre Dalí de Gala amb un dibuix en què apareixia un domador vestit de romà i aquest text: “Para Nagel Cristo, digno domador del emperador Trajano”. Dalí expressava així, amb la seva peculiar escriptura, l’admiració per un món que sempre l’havia fascinat. De jove, des de la terrassa de la casa de Figueres, que feia cantonada entre el carrer Monturiol i la plaça de la Palmera, ja era un espectador privilegiat de les atraccions de les fires i del circ que s’instal•laven allà durant les festes del mes de maig. Entre les obres primerenques de Dalí hi trobem fins a tres aiguades sobre cartró amb referències circenses, que pinta quan tenia entre 17 i 18 anys (referenciades al catàleg raonat del Centre d’Estudis Dalinians). Potser la més coneguda és el tremp titulat Fires de la Santa Creu de Figueres (obra de 1922, propietat de l’Ajuntament en dipòsit permanent a la Fundació Gala-Salvador Dalí). Sembla talment la visió que el jove artista tenia des de casa seva: els gegants, els cavallets, un aiguabarreig de gent amunt i avall, una festa de colors, olors i músiques… i al fons una carpa on podem llegir la inscripció Circus. Una altra obra d’aquesta mateixa època retrata un Saltimbanqui (actualment es troba exposada al The Salvador Dalí Museum, de Saint Petersburg, als Estats Units). I la tercera reflecteix una Escena de circ (forma part d’una col•lecció privada). I encara caldria afegir-hi, entre aquestes primeres obres, una de pràcticament desconeguda: un gerro de vidre pintat des de dins, en el que es pot veure la figura d’un domador i una noia a la porta d’una carpa de circ (una peça mai exposada i reproduïda tan sols al llibre Dalí. Le dur et le mou, de Robert i Nicholas Descharnes). Quan Dalí se’n va a estudiar a Madrid i arriba la data de les fires, no es pot estar d’enviar un article ple de nostàlgia, que es publicarà al setmanari Empordà Federal (16-V-1923) sota el títol Sketchs arbitraris. De nou hi apareix la visió de l’infant: “Vet aquí que ve un dia en què tota la plaça es converteix en una gran capsa de música! Tots els balcons s’han obert per escoltar-la. La fira és un gran basar-vivent”. També en el seu dietari adolescent hi trobem una referència directa a l’expectació que van despertar a la ciutat les dues sessions d’hipnotisme del mag polonès Onofroff, i l’impacte que va tenir entre el grup d’amics de l’institut. Aquest interès pels espectacles de màgia, pels trapezistes, pels pallassos … el va mantenir sempre. I el va compartir amb altres amics com el crític d’art Sebastià Gasch (autor d’un llibre sobre el circ) i el poeta Federico García Lorca (que té diversos dibuixos entorn del circ, els pallassos i els  domadors) Per això quan molts anys després un altre crític d’art, Alexandre Cirici Pellicer, va voler ridiculitzar Dalí dient que era un clown, ell ho va rebre com un elogi més que un insult. I la resposta immediata va ser disfressar-se de pallasso. Se’n va anar a una sastreria teatral del carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) de Barcelona on un extransformista, Derkas, el va vestir de pallasso i el fotògraf Postius el va immortalitzar. I per completar l’escenografia, va deixar anar una de les seves provocadores sentències: “És més difícil actuar com a pallasso durant quaranta anys, que fer de pintor”. Els lligams entre Dalí i el circ són abundants, tant des del punt de vista personal com artístic. El pintor s’inspira en el món de l’espectacle i de vegades se’n serveix per les seves performances. I és en aquest context que cal entendre també la presència de diversos animals, com el rinoceront, l’elefant o les girafes, que converteix en protagonistes de la seva mitologia personal. Dalí va seguir en més d’una ocasió el Cirque d’Hiver, de la família Bouglione. Quan el 5 de setembre de 1959 és convidat a participar en la gran festa benèfica anual coneguda com el Bal des Petits Lits Blancs, a París, demanarà la seva col•laboració. El pintor va fer una conferència a peu dret a l’immens hall del Palau de les Nacions de la Fira, ple de gom a gom, al costat del rinoceront Joseph, que l’havia dut Emile Bouglione. Mentre el discurs de Dalí relacionava les decoracions del metro de París, el corn del rinoceront i l’Angelus de Millet, i era interromput pel caos de la gent que s’apilonava al seu voltant, el propietari de l’animal es limitava a declarar als periodistes  que el seu “protegit” estava molt tranquil perquè era al costat de l’orquestra i  la música li agradava molt. Es conserven fotos d’una altra trobada de Dalí amb Emile Bouglione i el guitarrista Manitas de Plata, i més tard aquesta relació es va traslladar a la seva filla, Madona Bouglione, que va participar en una altra  performance del pintor a la plaça de la Concorde de París fent saltar un rinoceront sobre un bassal de llet. El rinoceront és una icona en l’obra de Dalí. El punt culminant és la conferència que dóna el 17 de desembre de 1955 a la Sorbonne sota el títol Aspectes fenomenològics del mètode paranoico-crític, en la que intenta demostrar que la corba del corn del rinoceront és la única corba perfectament logarítmica. I que l’interès de La puntaire de Vermeer rau precisament en el fet que està composta a partir d’aquestes corbes. Per demostrar-ho, Dalí va pintar una nova versió de La puntaire a partir dels corns del rinoceront. Abans havia anat al Zoo de Vincennes per inspirar-se i pintar un rinoceront al natural. És l’època que inicia també el rodatge de la pel•lícula Historia prodigiosa de la puntaire i el rinoceront, es fa fotografiar cara a cara amb un d’aquesta animals (per Philippe Halsman) i amb un altre, dissecat, a la plaça Reial de Barcelona (per Postius) i anuncia la creació d’una revista amb l’editor Albert Skira que portarà el nom de Rhinocéros, tot i que mai es va arribar a publicar. L’altre animal al qual Dalí va recórrer sovint és l’elefant. L’any 1959 ja s’havia presentat a un restaurant de la Torre Eiffel acompanyat d’un paquiderm gegant

per rebre una medalla de la qualitat  per les seves il•lustracions de Don Quijote, editat per Joseph Forêt.  I l’any 1967 quan li van regalar una petit elefant de carn i ossos a Figueres, anomenat Surus, va rememorar amb ell el pas d’Hanníbal pels Pirineus. En aquesta ocasió havia dit que s’atreviria a cavalcar-lo, però finalment només s’hi va agenollar al davant, fent un gest torero, que segons ell mateix, ni El Cordobés havia assajat mai. De la commemoració en va sortir una petita escultura en forma de cendrer, anomenada El cigne elefant. L’any 1971 acudeix al Zoo de Barcelona per retre visita a Surus (i més endavant hi tornarà acompanyat de la model Amanda Lear per fotografiar-se amb el Floquet de Neu). També en la seva obra pictòrica apareixen sovint els elefants amb llargues potes d’insecte i fins i tot els convertirà en escultures pel seu jardí del castell de Púbol. La imatge de l’elefant que sovint representa amb un obelisc al llom l’extreu d’una il•lustració del llibre Songe de Poliphile (1600) que tenia a la seva biblioteca. Quan l’any 1973 Dalí accepta la invitació per participar en els actes del bicentenari de la ciutat de Tarragona, els proposa fer la seva entrada a la ciutat amb quatre elefants. De nou pensa en la col•laboració d’uns professionals i aquest cop es posa contacte amb el circ francès Jean Richard perquè els els cedeixin, però sembla que un problema de papers va aturar els animals a la frontera. I així va ser com Dalí va haver de desfilar finalment pels carrers de la ciutat dalt d’un elefant de cartró, dels que  utilitzaven per la cavalcada de Reis, provocant l’enuig d’alguns i la rialla de la majoria dels assistents. Precisament enguany la ciutat de Tarragona vol recuperar aquella visita aprofitant que ha estat declarada Capital Catalana de la Cultura i vol allargar les activitats fins l’any següent, que es complirà el quarantè aniversari. Per a aquesta raó s’ha demanat a la població que aporti imatges, pel•lícules o gravacions d’aquella jornada. Com és habitual en molts artistes, Dalí també treballava a partir de fotografies o il•lustracions de revistes, de vegades incorporant directament aquests materials com a collages. Un exemple clar el tenim en l’obra Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar (1944), també coneguda com Els tigres (que pertany al Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid). La història de l’obra té origen en un somni que Gala explica a Dalí. L’escenari és un paisatge de Portlligat compartit per Gala, dues magranes, una gran escórpora, dos tigres, una baioneta, una abella i un elefant amb potes d’insecte. Tots aquests elements, presentats com una seqüència cinematogràfica, formen part del somni de Gala. Els tigres que hi apareixen en actitud salvatge són una inspiració directa dels que apareixen als cartells del circ americà Ringling Bros and Barnum Bailey. Com ha assenyalat Antoni Pitxot, Dalí amb aquestes tècniques s’avança trenta anys als artistes del pop art. L’Avida Dollars, el personatge que per molts era inaccessible i distant, va mantenir sempre una actitud de respecte pels artistes del circ. No era gens estrany veure’l a una representació de circ a les fires de Figueres o assistir al IV Congrés Internacional dels Amics del Circ a Barcelona (23 al 25 de setembre de 1968). D’aquesta darrera trobada en queden les fotos que Postius va fer a Dalí amb el trapezista Enzo Cardona, en la sessió inaugural, i amb l’empresari Arturo Castilla. De 1972 són també unes imatges de l’actuació especial que les cèlebres Elvers Sisters, dues contorsionistes txeques, van fer a la suite de l’hotel Ritz, de Barcelona, on s’allotjava. Dalí havia vist el número que presentaven al Circo Americano i a través del seu director Arturo Castilla les va convidar al Ritz perquè volia prendre uns apunts del natural. “Deia que li encantaven els nostres cossos musculats i les llargues cames. Allà vam conèixer un Dalí tant intel•ligent com senzill, amb el qual podíem parlar en una barreja d’anglès i italià. Hi vam anar diverses vegades durant l’any 1972, ens canviàvem a l’habitació d’Amanda Lear i preferia que anéssim amb banyador abans que amb els vestits de pista amb lluentons perquè traslluïa millor la nostra musculatura”. Ho explica amb una certa nostàlgia Vera Perhacova, que llavors tenia 24 anys, i juntament amb la seva germana Elena i una altra artista alemanya van fer les delícies d’un Dalí plenament concentrat en fer esbossos de les seves contorsions. Vera conserva emmarcada la foto dedicada de Dalí. “Hommage pour Vera”. Una altra relació especial és la que Dalí va tenir amb el Pare Silva, fundador del circ Ciudad de los Muchachos. Van venir a actuar a Figueres l’any 1968 i li van fer una visita a Portlligat. El projecte amb nens de famílies desestructurades era conegut de feia temps per Dalí que ja l’any 1961 hi havia destinat la recaptació d’una representació a La Fenice de Venècia de l’obra Scipio en España. Després, ja quan Dalí era mort, el circ va fer una actuació sota la cúpula del Teatre-Museu. La culminació d’aquest interès per l’espectacle va ser una sèrie de sis litografies editades per Dalí sota l’epígraf Le cirque (1965), amb un tiratge de 175 exemplars. Cadascuna d’elles reflectia un element diferent, com si es tractés d’un programa: L’amazona acròbata, el clown, l’equilibrista, la doma de cavall, els elefants i els xinesos. Aquell nen que de petit l’havien dut a veure els espectacles de circ del costat de casa tornava a rememorar escenes mai esborrades de la seva retina. Dalí va ser sempre un nen, i encara adult volia aixecar la pell del mar, com aquell que espia entre bastidors per conèixer el proper número. El circ, les fires o el Teatre-Museu, tant se val, Dalí ens convida discretament a submergir-nos en el món fantàstic per fugir de la quotidianitat, la rutina i l’avorriment.